Llàgrimes d'abril

El fòc de la foguera encara crema
les arraïls de la nostra heretat,
en una flama borda que blasfema
abrasint l'esperit reviscolat.

El vent de ponent el fòc encoraja
somiant deixar la terra assedegada,
puix les purnes socarren la ferraja
cobejant la memòria soterrada.

El cor plora les llàgrimes d'abril
pel fosc alé que arroca nostres murs,
per l'ànima rebordonida, hostil,
que encara vol humillar nostres Furs.

Mes no tota l'herència és mata morta,
la soca ha resistit tota ventada,
reviuen verdancs en sa llacor forta
per damunt de la terra socarrada.

Perviuen les fulles de nostra història
resistint del vent i la fel, l'envit.
La cendra ha fet caliu de la memòria,
desnugant-se del parany de l'oblit.

Encara el suau ventijol de la mar
es girarà en un llevant poderós,
i així, sense detindre l'alenar,
dominarà al ponent, ben afanyós.

Totes les llàgrimes el cor no eixuga
d'aquell mal que d'Almansa ens enverina,
pero la pena al temps no és tan feixuga
per la llavor que en terra s'endevina.

D'esta letàrgia Valéncia desperta,
desperta en l'orgull que en força et llevaren,
arruixa els solcs de la terra deserta
en la saó dels que abans t'estimaren.

Valéncia Ciutat, 25 d'abril de 2018